COSTA RICA

Mèxic quedava enrere amb la consciència tranquil·la de saber que aviat hi tornaria. Semblava que la nova aventura començava bé (però només ho semblava) perquè em van col·locar a “clase ejecutiva” a l’avió cap a Costa Rica i jo, com un magnat, gairebé em podia estirar al seient amb coixins mentre la resta de passatgers anaven ben estrets... Va ser tot una experiència!

Vaig aterrar a Costa Rica i vaig agafar un aautobús directament cap a Jacó, un poblet molt turístic de la costa del Pacífic edificat pel turisme i ple de prostitutes i camells... No hi havia res interessant excepte “playa Hermosa”, per on passa el campionat del món de surf.

Ara bé, Costa Rica, rica, rica, rica en lluvia! Els tres primers dies va ploure sense parar. Conseqüència 25 morts i tot el país col·lapsat perquè les carreteres estaven tallades... Sort que a l’alberg hi havia un ambient genial i vaig poder fer surf (entre troncs i aigua marró)... Això sí, en el temps lliure em vaig dedicar a trancar cocos i beure’n el suc, a banyar-me en piscines de resorts sense turistes i a menjar “rice and beans” (arròs amb frijoles, base de l’alimentació de Costa Rica)...

Després dels ruixats vaig agafar un autobús , amb un conductor suïcida (on s’és vist que un autocar avanci els cotxes en carreteres de muntanyes plenes de corbes?), cap a Puerto Viejo de Talamanca, al Carib. Allà m’hi esperaven en Dani, la Cybele, en Jordi i la Martina...

Puerto Viejo es mou a ritme de reggae i respira vida caribenya i relaxada... Però a vegades és tan relaxada que estressa! Les carretesres són plenes de clots, a vegades marxa l’electricitat per una estona i tot té una sensació de d’abnadonament agradable que suposo que el fa més atractiu... Hi ha una comunitat de hippies europeus bastant important i també és conegut pel turisme sexual (els negrets de Puerto Viejo fan de gigoló o escorts de les turistes).

Allà el dia comença a les 6 del matí i s’acabava a les sis de la tarda... Per tant, si un dorm fins a les 11 és com un crim perquè ha perdut mig dia! Això vol dir que a les 10 de la nit molts dies...

MÈXIC

Y al pinche Mexico llegamos! Mig adormit i des de la finestreta de l'avió, em desperto i veig l'aglomeració urbana més gran que els meus havien vist fins ara: Mèxic D.F. Diria eque en el seu concepte arquitèctònic els pisos no hi tene gairebe cabuda! És una extensió de carrers i cases que ocupa quilòmetres i el més fort és que l'aeroport és al mig de la ciutat i tens la sensació que t'estavelles contra les cases...

És mitjan més d'octubre i un s'espera fondre's a l'asfalt entre el caos vial d ela ciutat, però no! Tot al contrari, fa fred i sembla la tardor de casa! El més gració és que el mexicans esperen el fred impacients i la mínima s'abriguen com si fossin escandinaus! Suposo que els passa als països que no tenen un hivern fort, tenen cganes de canviar d'armari i portar abrics que no calen...

Aquí, a la ciutat, La M. José m'espera i m'acull com un rei! La M. José va emigrar fa un parell d'anyets i s'ha muntat la seva vida aquí, feina, amics i hi té l'Adela, una gosseta que es va trobar a Chiapas i és encantadora, ara, és d'aquests gossos amb l'esperit lliure que no paren quiets...

El primer dia la M. José em va portar a un mezcalería, on evidentment fan mezcal: una beguda alcohòlica amb molts molts graus que prové de la planta del maguey i és de la zona d'Oaxaca. és molt tradicional a Mèxic i fins i tot diuen que en grans quantitats pot ser al·lucinògen... Això ja no ho sé, però l'estat d'embriaguesa és moooolt diferent del d'una cervesa o dels cubates... És una sensació de flotar, de no perdre el control però volar... Tot s'ha de dir, la M. José m'ha empès a agafar-ne unes quantes de mezcal... A més, ha estat una bona gui en les begudes alcohòliques típiques d'aquí com la "michelada", qu és cervesa amb suc de llimona, un glaçó, salsa de xili (sí, sí, ho heu llegit bé) i sal al voltant del got; la "cubana", que és com l'altra però amb sals "perrins" anglesa en lloc de salsa de xili,i el "pulque", que és com una beguda alcoholòquica molt potent i amb una mica de gas que la barregen amb sucs de de fruites i que es fa a base de la fermentació del maguey. Resultat: un líquid espès amb la textura dels mocs i que costa molt de beure... Això sí, la borratxera és instantània!

Bé, a banda d'aquesta introducció a les begudes alcohòliques mexicanes, la M. José també m'ha fet tatstar tot tipus de menjars tradicionals. El menjar és molt bo, però produeix el mateix efecte que el menjar nord-americà: una ingestió brutal de calories que van directament al flotador! Tortas (entrepans), tacos, quesadillas, huaraches, tostadas... Tot basat en el maïs i condimentat amb carn, aguacates, salses picants, frijoles i añtres productes que ni conec...

(CONTINUARÀ)

USA

Comença una nova aventura! Aquesta vegada l'objectiu era el continent americà i més... El segon objectiu és acabar el bloc!

La primera parada són els Estats Units. Bé, "America" com diuen molts d'ells... Però si ells són "America" i "americans" què són els de baix? I els canadencs? La veritat és que hi ha moltes amèriques i molts EUA, i no tothom té deliris de grandesa... em pregunto com seria Espanya si fos un país tan garn com aquest! Buff!

La primera ciutat és Nova York, en realitat la meva estimada Brooklyn, que és com una ciutat a part. Allà vam aterrar (dic "vam" perquè pels EUA m'acompanya el Joan, company de batalletes) a casa del Craig, un fotògraf de CouchSurfing que ja havia estat a casa del Joan. El craig vivia a Brooklyn entre els hipsters (moderns rotllo anys 80) i els jueus hassídics (una espècie d''amish a la jueva que viuen ignorant el que els envolta i que porten tirabuixons com a patillets i barrets estrafolaris)... Una anècdota curiosa que ens va explicar el Craig és que el dissabte o durant no sé quina celebració, no poden utilitzar electricitat ni fer servir res, aleshores, si es deixen un llum encès han de demanar a algú del carrer que no sigui jueu que els apagui el llum de perquè no el poden tocar!

En realitat, Brooklyn és un d'aquells llocs que penses: "aquí m'hi podria quedar una temporada..." De fet, viatjant em podria voldria quedar una temporada a molts llocs...

Com que el Joai i jo ja coneixíem NY, ens vam dedicar a passejar, comprar i viure-la de nit... Bé, que la vam gaudir sense estès!

La segona parada als EUA era Nova Orleans i des del primer dia es va convertir en un dels punts forts de la ruta pels Estats Units! Pobre, animada, colorida, encisant... Hi ha molts adjectius per descriure-la! És plena d'artistes, músics, bohemis... En definitiva gent que es dedica a les arts i sobretot viu la música d'una manera intensa! S'hi respira un ambient especial que pocs llocs al món tenen i tenss la sensació que mai descansa... La gent és molt peculiar, tée moltes històries a explicar i molt més oberta que a altres parts dels EUA; de fet, no sembla que sigui d'aquest país...

A més de ser bressol de blues i jazz, la música mou la ciutat... i la gent no para de veure per fer passar la calor sufocant!

Bàsicament vam estar pel barri francès amb unes cases d'estil colonial precioses... I on hi els bars i locals de música... Vam creuar el Missisipí i vam voltar i volatr... Alla ens va acollir la Michelle, de CoucSurfing (CS) una noia que fa moltes coses i que ens va enseyar els millors llocs i ens va portar a unes festes que no n'hauríem sabut res si no fos per ella... també vam viure amb els locals un partit dels Saints, l'equip de futbol americà que va guanyar l'any passat la superbowl i que va donar una gran alegria després del Katrina... tot s'ha de dir, ni el Joan ni jo enteníem com anava la cosa perquè no coneixem res del futbol americà... A més, un partit pot durar 4 hores perfectament!!!

També m'hi quedaria a viure...

Després de NOLA (com els locals anomenen Nova Orleans) tocava San Francisco... Per mi era un dels llocs més esperats perquè és una ciutat que sempre m'ha atret moltíssim! I no em decebre en absolut....

El primer dia ens va rebre la Sara, també de CS, però al dia següent vam marxar perquè els companys de pis no ens hi volien! La Sara era genial però els seus companys de pis no estaven a favor de CS i ens van dir que no volien estranys a casa... Va ser una situació molt, molt incòmoda... així quvam aterrar acasa la Ghita, una noia marroquina de CS. és genial això del CS, normalment la gent és maca, t'ensenyen els millors llocs on anr o te'ls recomanen i normalment viuen en zones molt ben situades! Llàstima que vam haver de deixar casa la Ghita per anar a un hostel un parell de dies... ara, això sí el pitjor alberg de San Francisco! Era ple de yonkis, de gent cridant i de hippies que anaven a la presó per collir marihuan en plantacions... Tota una experiència! Gairebé ens agafo un patatús...

San Francisco té un encant especial que suposo que els hippies van ajudar a crear... Ara, també és la ciutat amb més rodamons que vist mai! Hi ha una zona que n'és ple, i n'hi ha molts que estan girats i sempbla que estiguin de viatge d'LSD...

Allà vam fer de turistes japonesos vam estar al Golden Gate Bridge i a Alcatraz, ple de turistes però erne visites ineludibles! Vam voltar bastant: Haight (el carrer mític de l'època hippie conevertit en un carrer ple de botigues de tot per als moderns i als turistes, roba, sabates, cds, etc... Seria com un carrer tallers però 5 o 6 cops més llarg!), The Mission (on hi havia la vida nocturna). En canvi, Union Square, al centre, és un lloc evitable 100% i on tot és nou i ple de turiste intentant agafar tramvies...

Una altra cosa bona de SF és l'escena musical. És plena de locals i a vegades se solapen grups el mateix dia... Cada dia hi ha concerts, i de música bona! Vam tenir sort i els dies que hi érem hi va haver el Bluegrass Festival, un festival gratuït al Golden Gate Park amb cinc escenaris i molts, molts de hippies... Hi havia gent com la Patti Smith, Elvis Costello, Joan Baez, Mike Patton... S'ha de dir que el Joan i jo vam acabar en comunió amb els hippies i per moments ho vam ser... O això vam creure!

Un cop acabada l'etapa San Francisco, vam llogar un cotxe (ens va costa i molt) i vam baixar seguint la costa pel Big Sur, un parc natural amb uns paisatges preciosos... allà vam fer nit iuna foguera a la platja i vam menjar marsh mellows 8allò wue cremen els nord-americans quan fan fogueres)... A més vam tenir un moment d epànic quan em vaig deixar les calus del cotxe a dins i es va tancar tot sol... Sort que el maleter era obert i les vam poder agafar estirant la mà. el Joan gairebé em mata!

Vam anar seguint la costa fins arribar a Los Angeles i de camí ens vam trobar una colònia de lleons marins prenen el sol en una platja de somni... Totalment inesperat!

A Los Angeles vam fer CS amb la Joemarlin, una nord-americana descendent de filipins d'aquestes que diu "oh, my god" tota l'estona i no para de xerrar per telèfon. Això sí, ens va acollir com a reis i un dia ens va cuinar menjar japonès! A L.A. només hi vam estar un parell de dies, no en necessitavèm més perquè no té res especial... Vam estar per venice Beach on van els surfistes i al passeig on a les sèries hi ha les ties en bikini i patins... No hi eren. Però era lúnic lloc que vam veure que no semblava de mentida... Iés que aquesta sensació era constant. No tenia cap atractiu. També vam volat pel Hollywood Boulevard on hi ha els cinema dels Òscar i les estrelles al terra amb el nom dels fammosos... Molt decebedor.

Ara, el que sí vam gaudir va ser el sunset strip, ple de locals rockers i de stripclubs. Allà vam anar al rainbow, mític bar on els Guns & Roses i els Motley Crue anàvem a liar-la...L'anècdota és que ens vam trobar un dels cantants de Cypress Hill amb els seus amics rapers... Curiós, si més no!

Finalment, l'última etapa consistia en un roadtrip per Nevada, Utah i Arizona. El punt de partida era Las Vegas, un dels llocs més depriments on del viatge... Turistes nord-americans rancis, gent addicta a les màquines amb cara de pòmes agres, locals molt exclusius... Iés que el Joan i jo hi desentonàvem totalment. si no tens diners, no hi tens res a fer! VAm jugar a la ruleta 15$ i en vam guanyar 15 més sense perder res, així que vam decidir que ja havíem jugat a LAs Vegas i no en necessitàvem més...

Las Vegas és un sense sentit d'hotels temàtics majestuosos, llumetes, moltes llumetes i una sensació de fals, de ser tot de mentida que al principi penses: "és mític aquest lloc", però poc a poc comença a ser desagradable... Això sí, hi ha la tira de capelles de matrimonis express... I ni el Joan ni jo ens vam casar. és curiós perquè molts ja havien fet apostes que sí...

Des d'allà vam anar al Death Valley on el ens vam quedar bastan captivats amb els paisatges desèrtics, les roques, les dunes, l'aridesa, els tons vermellosos i l'encant d'aquesta vall enorme. Després del Deeath Valley vam fer ruta cap al grand Canyon, visita obligada i merescuda perquè és un paisatge molt impactant. El nombre de turistes que rep és per algun motiu... Veient le sgorges i les formes de le sroques que semblen temples et fa la sensació que aquell paisatge s'escapa al temps...

Finalmet ens vam fer la quilometrada fins al Monument Valley. El parc natural on hi aquelles roques que en Lucky Lucke recorria a cavall mentre es ponia el sol... És un dels llocs més bonics que he vist mai, ens entraven ganes de fer un foc i dormir entre aquelles roques imponents. ës d'aquests llocs que ten màgia i t'atrapen i et deixen sense paraules...